La Llum de Montserrat

De tots els racons de Montserrat se n’expliquen llegendes esotèriques. Fa anys que em dedico a recollir-les i a comprovar la seva possible veracitat. A la comunitat em prenen una mica per boig i em diuen el monjo còsmic. El que no sospiten és que he contactat sovint amb éssers d’altres punts de l’univers que utilitzen la nostra muntanya per aterrar amb uns estranys aparells i fer les seves observacions, amagats de mirades curioses.

La meva cunyada Maria va pujar ahir al monestir per dir-me que el meu germà gran, el Gabriel, estava molt greu per unes febres que l’havien deixat sense forces. Em demanava herbes remeieres que el poguessin guarir. Mentre el monjo apotecari feia la barreja adequada de plantes, la Maria va aprofitar per posar-me al dia de la trista situació dels manresans: feia set anys que el bisbe els va excomunicar per un afer amb uns terrenys per on havia de passar l’aigua que acabés amb els anys de sequera que portaven la fam i la misèria a la ciutat. Estaven desesperats, ja no sabien on recórrer. Ella, amb la seva devoció humil, em demanava que pregués pels meus conciutadans a la Moreneta. Però jo tenia una idea millor: la vaig acomiadar donant-li esperances de que potser la Verge faria un miracle i tot s’arreglaria.

Al vespre, quan tothom era a les cel·les, vaig sortir cap al camí de la Roca Esberlada i, amb un xiulet, vaig cridar els homenets platejats. Ens vam entendre ràpidament. Em devien més d’un favor, i no van dubtar a proporcionar-me el miracle que els manresans necessitaven.

L’endemà, cap a les dotze del migdia, va sortir de la roca una gran esfera de foc amb una cua de llum molt brillant, en direcció a l’església del Carme. Un cop dins el temple es va dividir en tres globus lluminosos que es van col·locar damunt l’altar central i els dos laterals. Al mateix temps, uns emissors de vibracions molt potents van fer que sonessin les campanes de totes les esglésies. Hi va haver un gran rebombori per tota la ciutat. La gent va sortir al carrer cridant  “Miracle! Miracle!” i fent gatzara.

A casa seva, la Maria donava l’aigua d’herbes al Gabriel i li anava dient: “Ha estat la Moreneta, i tu et posaràs bo”.

LA VELLA DELS GATS

La vella dels gats cercava nens perduts: el sac a l’espatlla, els ulls en una ratlla. S’aturava, recolzava la mà esquerra a la cintura, com una nansa a una carbassa, les cames obertes; els olorava de lluny, els trobava. Els comptava en veu baixa, movent els dits d’un en un. Sacsava el sargil d’on sortien crits dels menuts que no havien tornat d’hora a casa.
Després avançava carregada fins la cova. Llançava els petits al tancat, n’escollia un; el lligava i espellofava amb paciència, mentre els altres la miraven aterrits, l’ull al pany de la cel•la, esperant el dia en què també bullirien a l’olla.

Gats Bessons?

La senyora Gertrudis tenia dos gats, un de molt vell que no s’acabava de morir mai, i un de jove i grassó, el Miki, que li tenia el cor robat. Tipa de veure aquell gatot mig pelat arrossegant-se per casa, va demanar al fill del veí si el podia portar al veterinari perquè el sacrifiqués, ja que ella no tenia valor per fer-ho. Li va donar una bona propina i un cistell per transportar-lo, dient que el trobaria al jardí i que no volia veure com se l’enduia. El Toni, que era el nom del nano, va sortir a fora i va ficar al cistell el primer gat que va trobar, que va resultar ser el Miki, el preferit de la Gertrudis…

Quan el noi va arribar a la consulta, el gat va saltar del cistell molt eixerit i content, i el veterinari va demanar: “Estàs segur que t’han dit que l’he de sacrificar?” El Toni va respondre: “Faci el que vulgui, jo ja l’he portat”, i va marxar molt satisfet amb els calerons a la butxaca. El veterinari va pensar que no mataria pas un gat tan sa i ben cuidat, així que va trucar a la senyora Filomena, que feia poc havia perdut el seu, i li va oferir el que s’havia salvat de la mort. Ella se’l va endur cap a casa molt contenta, i li va posar de nom “Pussy”.

Mentrestant, a cala Gertrudis passaven coses estranyes: quan va obrir la porta de la cuina perquè entrés el seu Miki, va veure el cadàver de l’altre gat, vell i sarnós, que havia mort de mort natural aquella tarda. Ho va trobar molt estrany, ja que creia que el noi del veí l’havia dut al veterinari, però va pensar que potser no ho havia fet perquè ja l’havia trobat mort quan va sortir a buscar-lo. S’anava fent tard i el Miki no entrava… La Gertrudis es va posar a cridar: “Miki, Miki, Miiiiki!”, i res. La pobra dona va tancar la porta de la cuina dient: “Se’n deu haver anat a fer de les seves”…

L’endemà al matí va preguntar al nano: “No has pas vist el meu gat? És aquell tan bufó, negre amb les potetes blanques. Si el trobes, oi que me’l portaràs?” El Toni va fer el despistat… Al migdia el Miki es vaig presentar com si res, a buscar el seu plat de tonyina, però la cosa es va complicar perquè la senyora Filomena, a l’altra punta del carrer, anava cridant “Pussy, Pussy, Puuussssy!” I ella també va suplicar al noi: “Si veus el meu gatet negre, amb les potes blanques, oi que me’l portaràs?”

Miki-Pussy
Així que el Toni es passava les hores portant el gat d’una casa a l’altra, per fer contentes les dues dones, fins que se’n va cansar, però l’espavilat del Miki va continuar la doble vida pel seu compte, més tip i llustrós que mai.

21 de Diciembre de 1938

Se apartaron las nubes, rugieron los motores
i soltaron las bombas i brotaron claveles.
A alegres mariposas les rompieron las alas
i cubrieron de luto sus hermosos colores.

I segaron la vida de unos niños jugando,
buscaban con sus juegos unos tiempos mejores.

Eran niños descalzos de futuro,
descalzos de ilusiones.

El agua del torrente, miseria y podredumbre,
se vistió en un instante, del luto de la muerte.
Sin apenas vivirlas, se las habían robado
porque estaban del lado contrario de la suerte.

¿A quien le importa
que cortaras de cuajo algunas vidas?
En la guerra, todo vale,
no hay medida.

Dos hermanos se miran frente a frente,
¿Es tu patria o la mía?

Cuesta tanto derrumbar el odio,
los separa una alambrada invisible
perdurable en el tiempo. No hay salida.

En Manresa, 33 personas perdieron la vida en un bombardeo del ejército nacional, siete eran niños.

Francisco Adàn i López……………………3 años.

Josep Guitart i Casas ………………………..3 años.

Enric Vilaró i Raurich…………………………8 años.

Josepa Serrallonga i Rubiralta………….15 años.

Maria Gibert i Rubinart…………………….12 años.

Marina Gibert i Rubinart………..………11 años.

Angel Samper i Santamaria……..……….8 años.

La Bíblia del Diable

Sants coptesLa Meseret era una noia tímida, molt interessada en conèixer la història del seu país. Amb una beca de la Universitat d’Addis Abeba havia anat al desert durant uns mesos per col•laborar en una excavació arqueològica. Era la primera vegada que marxava lluny de la seva família i la seva ciutat. No sabia com se’n sortiria, vivint en una tenda, amb gent desconeguda, encara que fossin estudiosos com ella… Van començar excavant les restes d’una església subterrània, de l’època copta. La primera cosa que van descobrir van ser unes pintures murals, d’uns sants d’ulls desorbitats, que assenyalaven amb el dit un racó de la cripta. Delicadament, els arqueòlegs anaven traient cabassos de sorra per arribar al punt que semblava contenir algun misteri. Llegir més