L’Amant de les paraules

Davant del Cap del Rec, espera neguitós, L’Amant de les paraules. Espera amb deliri l’arribada des del començament de la sèquia, d’un raig descarat de mots sensuals.L’Amor, La Passió, La Luxúria, el Desig. El vellut enrogit de la lírica eròtica. L’exòtic aroma de les frases que es diuen els amants a cau d’orella. La dolçor del sabó amb que el nuvi targuí es perfuma per la nit de noces. La càlida humitat de la bauma molsosa d’una donzella. L’Alè suau d’un aire filtrat per mil flors de primavera.Tot això espera, per fer-los l’amor amb tintes de colors; per acotxar-los amb l’embolcall de papers de seda fina, del cuir repujat amb fils de plata, delirós, l’Amant de les paraules.

Ricard Closa

I es feu la llum

A vegades, la sequedat de cor supera amb escreix la de la terra erma per falta de pluja. A la terra li manca la pluja d’aigua i al cor la pluja de compassió. Tal va ser el cas de la Manresa de mitjans del segle XIV. L’aigua salvadora havia d’arribar des de Vic, però la mà de qui tenia la clau per obrir l’aixeta es va tancar: les monedes d’or la van paralitzar i la terra estèril va quedar assedegada durant molts anys. 
Finalment, aquella mà paralitzada es va adormir del tot i Manresa va veure la llum!

MARIA ROSA PI PIQUÉ.

VISITA A MANRESA

El cansament i el sotragueig de l’autocar havien fet que em quedés ben adormida. Amb els ulls encara una mica enterbolits, vaig reconèixer el paisatge; ja faltava poc per arribar a Manresa.
Qui m’ho havia de dir! Feia 30 anys que el viatge havia estat a l’inrevés, de Manresa a París. El que havia aconseguit l’amor!
Ara feia cosa d’una setmana, en una agència de viatges situada en un carreró estret del barri de Montparnasse, vaig veure una oferta que deia: Voulez-vous connaître La Manresa Ignacienne? Seguir llegint !

Sense títol

Anotació

-He vist la llum, he vist la llum!
El cec, amb els ulls orbs i el rostre desencaixat, tot ell estrafet talment una gàrgola pètria de la Seu, va llençar un crit escruixidor que va escapçar l’aire xardorós de Juliol que queia sobre Manresa. Brandant l’espasa roent i gairebé translúcida arrabassada de la farga, amb el seu tall va segar totes les ombres a l’entorn.
Fugí corrents pels horts seguint la sèquia, deixant darrera seu una estesa de cadàvers capolats escolant-se corrent avall.
A la Cova, Sant Ignasi meditava com fer de la tragèdia un miracle que sobrevisqués els segles.

Lluïsa Avante, 24 de febrer de 2013

Miracle

Un Déu misericordiós amb els homes, diuen, però que els castiga amb una sequera infinita. Uns governants que permeten que la ciutat i els seus habitants pateixin aquest càstig injust.Un camí que em porta a retrobar uns amics que celebren la festa en record d’aquell patiment. Unes paraules que uneixen el passat i el present: la llum d’un dia assolellat, l’aigua que portarà el desglaç de la neu. Això és el miracle. És al carrer, amb la gent que gaudeix de la festa, del retrobament i de la companyia. D’una gent que no pot creure en aquells homes, ja siguin celestials o terrenals, els qui van convertir els seus avantpassats en uns dissortats!

Araceli Bayán (Febrer 2013)

Parèntesi medieval

L’Alana carrega el cubell d’aigua pel costerut carrer Sobrerroca fins arribar a casa dels seus amos.
S’ha d’espavilar perquè té el pa al forn i la bugada en remull.
Tothom està animat, avui tot son preparatius…
Arriba el rei Pere!, ve el rei Pere! Hi haurà festa gran! Els gossos lladren inquiets.
La noia sospira, si s’apressa potser podrà sortir un moment.
No es vol fer massa il·lusions perquè es una possibilitat remota.
Això de ser esclau…
Treu el pa del forn, posa l’olla a escalfar amb l’aigua que ha portat. L’hi posa botifarres, patates, col i cansalada.
Mentre es fa el dinar acaba de fer bugada i surt a estendre-la mentre somnia que ella i el Roger passegen lliures agafats de la ma, pels carrers de Manresa.
Àngels Mas

La crisi del segle XIV

Pesta, sequera, fam, prestamistes que escanyen. Ja no val la pena plantar res.
Els prohoms es reuneixen sovint  però no troben cap solució, fins que un mestre d’obres amb coneixements d’enginyeria els proposa fer una sèquia que porti l’aigua del Llobregat des de Balsareny, Tota la ciutat s’aferra a aquest projecte salvador. Centenars de voluntaris es posen a treballar. Per fi veuen un raig de llum en la foscor d’aquells anys de misèria. Llegir més

La geisha

La bellesa de la geisha era com la flor del cirerer, blanca. Senzillament, tenia llum al cor.

Havia deixat enrere la seva família i es trobava sola en un país que li era estrany. Malgrat tot, defugia el passat.

La seva vida havia donat un tomb. El te i la tarda serien els testimonis fidels de la trobada de dos amants que un dia, una tarda, es van estimar…

Rosa Maria Soler Alsina
Narració presentada en ocasió del Taller Tocats de Lletres 2012

MÀSCARES DE CARNAVAL

El joc és amagar-se d’un mateix. Trobar-se en un lloc secret amb un desconegut; tots dos buscant allò prohibit, que només avui és permès.

La vida grisa i avorrida desapareix darrere les màscares. El luxe oriental de les disfresses amaga el cos i la ment.

Tenim set de vida, una set salvatge i inesgotable. Ens abracem i ens besem a plena llum, però el nostre jo real és a les fosques. No el volem veure fins demà.

Ara estimem-nos, no diguem res:

“Visquem aquesta nit de foc, fins que a l’alba s’acabi el joc”.

 Montserrat Morera

Sense títol

Al peu de l’arcada, al carreró,
– bastó en mà i posat greu –
el nostre home escolta, d’esquena,
el xiuxiueig gentil dels enamorats.
Discretament, endevina les delícies de l’amor,
de les mans…
Els besos petits, compassats i sucosos.
La tendresa dels que es saben, confiats.
La música lleu d’un horitzó que s’acorda.
I ell – nostre home – reviu, amb recança,
moments que s’assemblen a aquests, sota els arcs,
i sent el gran buit que el turmenta
i confina
a pensar en l’amada, que no tornarà.

 Baltasar Fonts Barrachina