La noia solitària

Aquest és un altre dels relats que van sortir del Taller de Creació Literària que vam fer el passat diumenge 21 d’octubre a la Sala Cultural del Casino de Manresa, dins dels Actes de Tocats de Lletra. 

Li deien la noia solitària i així és com ella se sentia. Molt aviat havia quedat sense pares. En l’amor tampoc havia estat molt afortunada, de joveneta, havia festejat amb un noi que l’havia deixat per anar amb la seva millor amiga. De més gran, es va enamorar perdudament del que a ella li va semblar el gran amor de la seva vida. Durant un parell d’anys potser ho va ser, tant és així que van decidir tenir un fill, però quan ella estava embarassada ell va marxar amb una cubana a la qui doblava l’edat. A causa del disgust va sofrir un avortament, perdent aquell fill tan desitjat.
Quan va ser capaç de reaccionar, va jurar-se a sí mateixa que mai més tornaria a enamorar-se, va deixar-ho tot i se’n va anar a viure vora el mar. Quan estava enfadada hi tirava pedres, quan plorava s’hi submergia perquè les seves llàgrimes es fonguessin amb l’aigua.
Un dia jugant amb els còdols, que les onades dipositaven a la sorra, va trobar una pedra en forma de cor. Ella ho va rebre com un missatge: Si el mar havia pogut donar forma a aquell cor de pedra, també podria modelar el seu.

Maria Assumpció Piquer, 21 d’octubre de 2012

Sense títol

Aquest és un dels relats que van sortir del Taller de Creació Literària que vam fer el passat diumenge 21 d’octubre a la Sala Cultural del Casino de Manresa, dins dels Actes de Tocats de Lletra. 

Ja de molt petit, l’Andreu quedava embadalit quan el seu pare tocava el piano.
Recorda al pare assegut, a vegades tocant cançons i peces conegudes i d’altres improvisant.
Ell havia estat un afortunat, havia tingut sort. El pare veient que a ell li agradava tant la música, ja de molt petit l’havia matriculat a l’Escola de Música del Liceu.
Realment va aprofitar les classes, tant de solfeig com de piano, però principalment de violoncel.
Als setze anys somiava que un dia seria tan famós com Pau Casals.
El pare l’animava contínuament, li deia, tu pots, tens talent.
Mai podria agrair al pare aquest recolzament.
A més de música, l’Andreu va estudiar filosofia, als antics grecs, les seves idees l’atreien amb força, o més ben dit, amb una passió similar a la que sentia per la música.
Als vint anys va haver de prendre una gran decisió, amb què volia guanyar-se la vida?
El pare li va dir que era ell el que havia de decidir.
Després de donar-hi voltes i voltes es va decidir per la música, que difícil que va ser triar entre els dos amors.
Va marxar a Viena ja que allà hi havia els millors professors i per tant més possibilitats d’aprendre.
Allà va conèixer la Jeny, una noia rossa, molt bonica que també estudiava a la seva escola, ella tocava el violí.
Es van fer amics i amants, passaven moltes estones tocant tots dos units per les melodies que els acompanyaven.
Un dia, el van invitar a tocar en una sala de concerts, era un lloc molt petit, molt acollidor.
Davant seu i escoltant-lo atentament hi havia una noia, era una noia? va preguntar-se, o un àngel caigut del cel.
La seva cara era més aviat clara, neta, no anava pintada, vestia senzillament, no necessitava res més.
Quan va acabar de tocar, ella s’hi va acostar, el va felicitar, van sortir junts, van passejar, es van anar veient.
Ella era professora de filosofia, tenia un gran prestigi, havia escrit molts llibres i tenia les idees molt clares.
Ell s’ho passava molt bé parlant llargues estones amb ella, tots dos gaudien molt compartint idees, analitzant aspectes filosòfics fins a altes hores de la nit.
Al cap de poc, ja eren amics i amants.
L’Andreu es va trobar de nou que havia de triar entre la música i la filosofia.
Hi va estar pensant dia i nit, fins que va prendre la decisió de quedar-se amb tot. Quin mal hi ha, va dir-se, d’estimar dues belleses alhora?
Va ser molt feliç, va tenir sort, els dos amors, mai es van conèixer i van acompanyar-lo tota la vida. Va morir de vell, als noranta anys, els seus dos amors, que mai van deixar-lo, van acomiadar-lo.
Va morir amb un somriure, que transmetia una gran felicitat, reflex de la seva vida.

Ma Lluïsa Batlle, 21 d’octubre de 2012