Ferides

Una dona, dreta, immòbil damunt la sorra humida. No sent el fred del capvespre d’abril. El vestit blanc i llarg, fet d’un teixit molt lleuger, voleia al seu voltant, es confon amb l’escuma de les onades. Estrelles tremoloses s’encenen per llevant. El so del mar, repetitiu, s’estavella un cop rere l’altre a la platja deserta.
És una dona sola i espantada. Sospira, mira al seu voltant i es decideix. De mica en mica s’endinsa a la mar fosca mentre s’esforça per no pensar en res. Una passa, una altra, i perdre el contacte amb la sorra insegura. Deixar-se portar, simplement deixar-se portar mar enllà…
Però de sobte, la claror minsa del capvespre es reflecteix en un cos que les onades arrosseguen cap a la platja. La dona se’l mira, primer sense saber què és, després adonant-se de la forma afusada i el musell allargat de la criatura vinguda del mar. Amb el vestit xop, arrapat al cos, segueix la trajectòria de l’animal fins a la sorra. Encara belluga les aletes i la cua feblement quan ella mira dins d’uns ulls foscos i el reconeix: és un dofí ferit el que jeu a la platja al seu costat. La dona contempla la sang que raja per sota de l’ham encara clavat a la pell del ventre de l’animal. Els ulls se li omplen de llàgrimes. Li sembla que el dofí també la mira a ella com si volgués dir-li alguna cosa. Ella l’acaricia el llom amb suavitat i el dofí es queda molt quiet. La seva respiració és irregular. L’animal pateix i sembla saber que la seva fi és molt propera. Amb una estranya consciència allarga l’aleta cap a la dona. Ella l’abraça. I ell sembla agrair aquell contacte fregant-li la galta amb el musell.
Ella també sap que la ferida és mortal i que l’únic que pot fer per ell és quedar-se al seu costat. La nit ja s’ha abraonat sobre el cel, el mar i la terra. Els llums del poble són molt distants. En mirar-los s’adona del fred i de la solitud. I passen hores en una agonia compartida i llarga. Els astres fan la seva rotació sobre la volta del cel i el primer raig de sol il•lumina la mar. A la sorra de la platja descobreix una dona i un dofí mort que jeuen abraçats. Ella encara respira. I ara sap que la seva ferida es pot guarir.

Febrer

Febrer
Era la tarda d’un dia de febrer, gris, humit. Un dia de fred que s’enganxava a la pell i penetrava els ossos, que buidava els carrers de sons i de vida. Només se sentia el clinc angoixat d’alguna gota que lliscava des de les teulades. L’Anna i el Pau, com sorgits d’una atmosfera irreal, van dirigir-se a una de les cases unifamiliars, uniformement grises i perfectament arrenglerades. La dona va buscar dins de la bossa fins a trobar unes claus que, amb un moviment lent però decidit, va oferir a l’home. Les mans d’ell, fredes, vacil•lants, sordes al tacte dolç de la fusta, varen aconseguir ficar la clau al pany i empènyer la porta. Llavors va mirar la seva dona. Ella tenia els ulls tancats. Cap dels dos volia, realment, tornar a veure aquelles parets que havien deixat enrere feia mesos. Però feren l’esforç, junts, agafats de les mans. Potser havien esperat massa temps, perdut cada un al seu propi món de monstres silenciosos.
La sala d’estar conservava els mobles tapats amb llençols blancs, inerts testimonis fantasmals d’una vida que s’havia trencat sobtadament. La llum que entrava per les escletxes de les persianes era grisa, somorta i buida. El color no existia. El silenci pesava com la llosa que es tanca, com la llosa que s’havia tancat inexorablement. Res no es movia, però el dolor, aquella taca invisible que els havia engolit sense compassió, encara regalimava per les parets blanques. Podien sentir l’olor agrumollada de flors que havien mort feia temps. Feren unes passes pel terra on la pols dels dies i l’abandó havia crescut formant una capa grisa. Per allà on passaven quedaven les marques, ferides a la pell d’una vida anterior. La cuina, el despatx, les escales, la habitació d’ells i, finalment, la del Miquel. La porta que s’obre i la bafarada de llàgrimes tancades que desprenen les coses del nen escampades pel terra i pels mobles: joguines, robes, contes. Un llit desfet amb els llençols de Mickey Mouse arrugats. Una sanefa d’estrelles i cargols de mar a la paret pintada de groc. I la finestra, tancada. Algú la va tancar, no pas ells. Es queden quiets al llindar de la porta. En Pau fa el primer pas. L’Anna s’eixuga les llàgrimes, mira enrere com si estigués a punt d’anar-se’n però s’hi repensa i, finalment, accepta la mà estesa del marit. Són dins l’habitació del Miquel. S’abracen. Per primera vegada en molt de temps són capaços de compartir el dolor. I, sense dir res, comencen a plegar les joguines del nen que volia ser Superman.

Mª Carme Martín

Bitllet d’anada i tornada

El tren en el que viatja l’Agustí s’ha aturat entre dues estacions. L’home mira per la finestra i només veu un camp d’herba i alguns arbres. Passen alguns minuts i un tren que ve en direcció contrària s’atura a la mateixa alçada. La finestra de l’Agustí queda enfront d’una finestra de l’altre comboi. Mira encuriosit, perquè sempre ens agrada mirar aquells que viatgen als altres trens. Una dona morena aixeca la vista i el mira des del vagó que queda davant seu. I es miren als ulls llargament com si cada un descobrís en l’altre quelcom amagat en els racons de la memòria. L’Agustí tanca els seus ulls momentàniament i els torna a obrir poc convençut que la visió d’aquella dona que el mira amb ulls foscos sigui real. Ella encara hi és quan els torna a obrir, els trens no s’han mogut de lloc. I l’expressió d’ella sembla sortir de l’astorament i dibuixa quelcom que vol ser un somriure però que no l’acaba de ser. Ell ja està segur, és la Margarida, la seva Margarida. Han passat deu anys i la té allà al davant. De cop el tren es comença a moure. No sap si és el seu o el d’ella. Prenc velocitat i l’home s’aixeca i veu per la finestra com l’altre tren s’allunya i sent que el seu també es comença a bellugar però en direcció contrària. Era ella, ho sap. El que no sap és que al seu costat seia un noi de nou anys i que és el fill de tots dos.

Mort relativa

I es féu la llum.
Havien nascut de la foscor i del no-res. I la seva existència no esdevindria res més que un viatge de tornada al punt de partença. Eren criatures de la llum que es desplaçaven formant un feix que s´obria pas, sense obstacles, a través d´un univers fet essencialment de tenebres; criatures sense consciència del seu propi destí, abocades a un futur inexistent.
Tot havia començat en un instant fora del temps i de l´espai. Tant bon punt van néixer, el temps començà a existir, però elles no eren més que energia pura i simple que es desplaçava a una velocitat de tres-cents mil quilòmetres per segon. Així començaren el llarg viatge sense saber que en aquell univers tot era relatiu, i que res no ho era més que la pròpia existència: la vida i la mort.
Les partícules de llum van travessar un espai que es començava a omplir d´altres criatures similars a elles: llums fugaces que s´encenien i es perdien de nou a la foscor. També franquejaren cossos inerts sense llum pròpia que només existien en la mesura que reflectien la llum que elles portaven. I passaren de llarg perquè no era aquell el seu objectiu. La major part de l´espai era un buit negre i silent en què el so i la llum no existien.
Continuaren sense descans vers un destí que certament desconeixien. Un destí on altres criatures fetes de matèria tindrien l´oportunitat, en algun moment futur, d´assistir a la seva arribada i mesurar el temps i l´espai que havia transcorregut. Eren criatures sense llum, habitants de planetes sòlids que giraven al voltant d´estrelles. Éssers orgànics que enlairaven la vista cap al cel a la recerca de respostes a les preguntes que ells mateixos creaven. I aquelles criatures mesuraven i anotaven tot el que veien .
Però no s´havien trobat encara. El feix de partícules de llum passà de llarg gresols on les llavors de l´univers futur -precursores de partícules encara no nascudes- s´entortolligaven formant espirals que un dia esdevindrien estrelles i planetes. Les viatgeres venien d´un espai que era el passat, i, en l´esdevenir de la seva travessia, les llavors germinaven i formaven galàxies joves, més joves que aquella d´on elles havien sortit una vegada i que estava a punt de deixar d´existir. I d´aquelles galàxies noves també partirien germanes seves que recorrerien camins similars a la recerca de móns que encara s´havien de crear.
Els homes, els habitants d´un planeta perdut en una galàxia llunyana, miraven el cel. Sempre havien mirat el cel amb ulls de fascinació i també de por, llegint durant nits i dies signes d´un llenguatge que ningú no podia comprendre, desxifrant sense èxit els misteris de la vida i de la mort. Els homes sempre havien buscat en els astres del cel les respostes a les preguntes que la terra no podia contestar.
Abans que elles n´havien arribat d´altres i havien estat batejades amb noms diversos. Igual que elles, arribaven i passaven de llarg en un camí sense final, sense saber, però, que allò que les havia generat ja no existia.
El feix de llum continuava el seu camí imparable deixant enrera galàxies i estrelles que naixien i morien, guspires de consciència que s´encenien i s´extingien: creació i destrucció. I els homes esperaven. Fins que van descobrir que a la nit del seu cel negre havia aparegut una llum nova, que mai no havia estat vista. La van batejar amb nombres i lletres i van decidir estudiar la seva procedència. Van descobrir que la llum venia d´una galaxia que, per a ells, s´acabava de crear, i van mesurar-ne el temps i l´espai. Aquella galaxia, d´on havia partit el feix de llum, ja era morta, ja no existia ni existiria mai més, com moltes altres llums que omplien les nits dels homes: només il.lusions que penjaven de la nit més fosca. I els homes ho sabien, malgrat tot, com sabien que ells i el seu planeta també s´extingirien en un futur, mentre que al seu cel encara brillaria la llum d´aquelles estrelles que havien mort.

Instruccions per a menjar calçots

Preparació prèvia: El dia abans de la calçotada, cal fer una dieta astringent perquè heu de tenir en compte que els calçots tenen tendència a esverar un xic massa els budells i val més prevenir no fos cas que tinguéssim un disgust de caire escatològic.
Vestir roba més aviat còmoda, que permeti moviments amplis dels braços i un xic vella, ja que les taques de la salsa són de difícil neteja. No té importància si fem la calçotada dins d’un restaurant, tothom entendrà que no aneu vestits de vint-i-uns botons per menjar calçots. Per que encara que el local en qüestió ens faciliti un pitet, tingueu en compte que la salsa sempre trobarà aquell raconet no cobert per la protecció.
El pitet és opcional. Si es té molta pràctica no serà necessari. Normalment si es fa la calçotada en un restaurant us en facilitaran un amb el nom de l’establiment. Queda bé posar-se’l, més que res de cara a la foto preceptiva ja que sense la foto és com si no haguéssiu anat a menjar calçots. Algunes persones (tiquis-miquis) utilitzen guants per tal de no embrutar-se els dits, però tal cosa és una desnaturalització de la calçotada.
Després d’aquestes petites recomanacions ja podem començar la pròpiament dita calçotada. Tingueu en compte que és més divertida si s’és una colla, la calçotada en parella pot tenir el seu romanticisme però a l’hora de fer petons pot provocar algun disgust. Respecte a la calçotada en solitari no és recomanable, no té cap gràcia.
Ja tenim a punt el recipient amb la salsa i la teula amb el manat de calçots, com més negres i socarrimats millor. S’agafa el primer calçot (cal dir que convé començar pels de més amunt, ja que són els que primer s’han refredat) per les fulles, deixant que el ceballot pengi, es busquen les fulles verdes de l’interior i es premen amb força amb els dits de la mà dreta (si s’és dretà). Amb l’altra mà, agafarem l’extrem on queden els pels, que tot i que prèviament s’hagi afaitat sempre queda alguna resta, és la part bruta, però no passa res. Aquesta banda del calçot s’ha d’agafar amb suavitat i anar estirant poc a poc avall, mentre de l’altra banda s’estira amunt. Millor no fer moviments gaire sobtats perquè el calçot es podria trencar. Les primeres vegades costa una mica i de vegades us quedarà un calçot massa prim o massa ennegrit , però de mica en mica anireu trobant la mida justa.
Una vegada descamisat el calçot de manera que us quedi a la vista només la part blanca i ben cuita es suca en la salsa. De vegades, si aquesta té una consistència espessa costa una mica que quedi ben sucat, però tingueu en compte que el més bo és justament la salsa i per això quan més, millor. Una vegada sucat cal tirar el cap enrere i amb el calçot vertical i regalimant salsa, sobre tot si aquesta és una mica aigualida, obrir la boca tant com es pugui. Ara ve la part més difícil que és fer coincidir la punta del calçot amb l’obertura de la boca. S’ha d’anar amb compte de no ficar-lo per l’ull o per l’orella del company del costat. És una tasca que requereix precisió, però que com tot és qüestió de pràctica. En el moment en que el calçot és a punt d’introduir-se a la cavitat bucal, cal romandre quiets el temps necessari per a fer-se la foto reglamentària, prova física de que realment haureu reeixit en l’aventura de menjar calçots. Però, afortunadament aquesta postura només s’haurà de mantenir una vegada, perquè no cal fotografiar-se cada vegada que us empasseu un calçot. Una vegada feta la foto ja podeu procedir a introduir la resta del calçot a la boca, on es mastegarà o es deglutirà directament segons el costum del comensal. No cal rentar-se les mans cada vegada, és millor acostumar-se a tenir els dits tacats i passar pel lavabo una vegada acabada tota la remesa. Aneu repetint aquestes instruccions fins que s’acabin els calçots.
Bon profit!

Mª Carme Martín