EL PORRÓ

EL PORRÓ

Continuava aferrat al seu porró, ningú no ho entenia. Últimament estava buit, com a molt hi tenia un cul d’aigua que alguna infermera, amb un bri de caritat, li havia omplert.

A tothom li estranyava aquella mania d’en Johann, millor dit d’en Joan, que és com sempre ell havia volgut que li diguessin i com es deia en realitat. Quan això passava, mai es cansava de repetir – els noms no es tradueixen, em dic Joan –.

Ja era ben estrany doncs que en Joan no volgués deixar mai aquell porró. Allà, la majoria, ni tan sols n’havien vist mai cap d’estri com aquell.

Com tot, això tenia una explicació que venia de lluny. Ell, per desgràcia, ja no tenia arguments per explicar-ho. Des que havia tingut aquell vessament cerebral i no podia parlar, s’havia tancat molt en ell mateix.

A principis de la dècada dels 60 a causa de la manca de feina que hi havia a tot Espanya, cosa que també incloïa Catalunya, hi havia gent que sofria molta misèria. El Joanet, que així el cridaven els del poble, havia sentit a dir que en aquell país llunyà que es deia Alemanya hi havia treball per a tothom.

Va ser l’únic del poble que es va atrevir a emprendre aquella aventura. Va ser el més agosarat, ja estava tip de passar-les magres.

Va agafar una maleta vella, que va trobar en un armari d’on havia estat l’habitació dels avis. Hi va posar la seva poca roba i entremig, perquè no es trenqués, el porró que sempre havia vist presidint la taula de casa seva i del que ja feia uns quants anys li deixaven que en fes un glop.

Aquella maleta no tancava massa bé i per por de que se li obrís, la va reforçar amb una bona lligada de cordill.

Alemanya no li va resultar massa hostil, però tampoc tan meravellosa com ell havia imaginat. Estava acostumat a l’aire lliure, a la terra, al sol i al cant dels ocells. Tot això li havia canviat per parets de ciment, llum de fluorescents i soroll de màquines.

Treballava moltes hores. Dinar ho feia a la feina, però el sopar que ningú li toqués. Comprava a una tenda que havia descobert al centre d’Hamburg, molt a prop de la ribera del riu Elba. Allà s’hi podien trobar productes alimentaris d’arreu del mon. Hi comprava tomàquets, oli d’oliva, pernil o llonganissa i un pa que s’assemblava força als llonguets que li posava la mare per esmorzar, quan anava a escola. El què li feia més Il•lusió de tot, però, era aquell vi del Penedès que, de seguida que arribava a casa, abocava dins el seu porró i que com sempre, també presidia la taula on ell menjava. Segurament, si els seus pares ho haguessin sabut, li haurien recriminat que comprés tot allò. No estava al seu abast.

Mai gastava res que no fos imprescindible, però això ho necessitava. Aquells sopars i sobretot aquell porró era l’únic vincle que tenia amb el seu país.

El porró també seria el seu company inseparable en aquella solitària habitació d’hospital, en els últims dies de la seva vida.

Maria Assumpció Piquer

CUSTODIS S.A.

A l’Àngel Sala no li agradava la feina que feia. S’hauria estimat més treballar en un dels amplis espais de llum blanca i diàfana que l’empresa tenia en aquell edifici a la zona alta de la ciutat, però estava destinat als privilegiats, gent brillant, amb carrera i ell no era pas d’aquests. A ell li reservaven una feina més feixuga, sobre el territori, custodiant la clientela, vigilant-la sense que se n’adonés, sempre amatent a cada pas per, si calia, poder intervenir a temps i evitar la desgràcia. Part de la culpa la tenia la seva complexió atlètica, tan adient per a un guardaespatlles.

Feia dies que anava darrere l’Arcadi, un client maldestre, afeccionat a la cacera, barroer i poc curós fins i tot per a les seves coses, propens a posar-se en perill constantment. L’Àngel detestava aquesta actitud, però, l’empresa l’obligava a tractar a tots els seus clients per igual. El seguia silent i discret quan preparava els estris per anar a caçar o quan conduïa el seu tot-terreny per les pistes del vedat i quan aviava els gossos perdiguers, perillosament nerviosos. Vigilava que el canó de l’escopeta no virés mai cap a zones ocupades per persones i no perdia mai de vista el gallet ben assegurat. Però ningú no és perfecte.

Aquell matí l’Arcadi alienat darrera una presa que se li resistia i emboirat per l’adrenalina, va veure l’ombra d’unes ales i apuntant amunt precipitat, va disparar amb tan mala fortuna que als seus peus li va caure l’Àngel, alaferit, tocat de mort per un tret que de cap manera va poder evitar.