Quan comença a despuntar el dia ja fa estona que el Bernat tresca pels camins plens de fang que porten a la ciutat. L’ase, coix i amb un ull malalt i ple de mosques arrossega una gàbia amb el bestiar que el noi vol vendre al mercat dels dissabtes. Dues gallines, un gall, un porc i tres conills s’amunteguen entre mig dels barrots de fusta. També porta el noi un farcell amb uns quants formatges i herbes del bosc. És tot el que té per portar a vendre i poder comprar a canvi sal i oli per poder assaonar la carn de l’altre porc que van matar. Tenen a la casa de fustes mal ajustades per on sempre passa l’aire un parell de cabres que els donen llet amb la que les seves dues germanes petites fan els formatges. Ja se’ls ha acabat la farina que van obtenir amb la collita dolenta de blat de l’any passat. El Bernat no veu com pot alimentar durant gaires mesos les cinc persones que viuen a casa sense comptar-se ell. Les dues germanes, els dos germans, massa petits encara per entendre res i una àvia que repapieja. La mare va morir en el darrer part, dos anys enrere i el pare el passat hivern amb l’epidèmia de pesta negra. Totes les seves esperances són en aquest viatge a la ciutat. Aviat tornaran a passar els recaptadors del senyor del castell i de les terres a cobrar el delme. No vol pensar en el que passarà si no té els diners.
És primavera i per tot arreu s’obren flors, però ell no les veu. Busca un lloc per on poder travessar el riu a gual. Si ho fa no haurà de pagar per creuar pel pont que hi ha a l’entrada de la ciutat. No és fàcil perquè el corrent és fort i crescut per la darrera pluja i l’ase, menut i dèbil, gairebé no pot amb la força de l’aigua. Al final ho aconsegueixen i tots arriben molls i cansats a l’altra riba. Quan arriben a ciutat, en Bernat torna a meravellar-se de la quantitat de gent, de bèsties i de carros que circulen pels carrers. Els millors llocs per vendre ja estan agafats, però aconsegueix un raconet a la Plaça Major. Al seu costar, un ferrer alça una columna de fum que li cou als ulls. A l’altra banda, una noia que sembla força bufona comença a muntar una parada de teles. En Bernat mira al seu voltant. No ho ha fet mai això d’anar a vendre a mercat i no ho faria si no fos per la necessitat que té de guanyar algunes monedes. En una bosseta de pell porta les poques que encara li queden. Des d’allà veu com al turó del Puigcardener els picapedrers treballen en la construcció de la nova església. La ciutat té problemes amb el bisbe de Vic, les coses no van bé i el Bernat veu molts captaires i malalts que volten pels carrers. De cop i volta s’esdevé un aldarull, uns guàrdies comencen a fer fora la gent perquè ha de passar una comitiva. El Bernat veu passar un cavall blanc que munta una dama jove i alça els ulls per mirar aquella dona de pell blanca i fina, vestida amb elegància i guarnida de joies. I passa que les seves mirades es troben, que la dama també el mira a ell i el continua mirant amb un lleuger somriure fins i tot quan ja ha passat de llarg i s’ha de girar per continuar-lo mirant. El noi sent com el cor li batega fort perquè mai no ha vist una dona tan bella. Fins llavors no s’havia fixat mai gaire en cap dona, ni tan sols en la Rosalia, aquella noieta que sempre procura trobar-se’l pels camps i que té la secreta esperança de convertir-se en la seva muller.
De tant en tant s’acosta algú per preguntar el preu de les seves mercaderies. Però no hi ha sort. A mig matí sembla que la cosa es començar a animar i aconsegueix vendre en poca estona els formatges i el porc. Les monedes ara sonen bé a la bossa, però no en té prou per tot. Finalment la sort li somriu. Ha aconseguit un bon preu, ara ha de comprar el que li falta per casa i es dedica a voltar per les altres parades. Voldria comprar-se alguna cosa per menjar, doncs no porta res al sarró tret d’un rosegó de pa i passa pel costat de parades que venen dolços lluents que regalimen mel, però no, necessita els diners per una altra cosa. Quan arriba a una petita plaça on un vidrier té la seva parada veu amb sorpresa una dona que es mira els objectes de vidre exposats. És la dama del cavall. El noi es queda paralitzat i no gosa apropar-se. Però ella, com si intuís quelcom es gira i el reconeix, i li somriu. El Bernat també somriu i fa unes passes, però llavors una dona grassa, que ha baixat d’un altre cavall agafa a la dama del braç i se l’emporta cap a l’interior d’una botiga. El noi es queda esperant que surtin. I així una estona després aconsegueix tornar-la a veure. Es tornen a mirar llargament fins que ella marxa. El Bernat sospira, agafa les regnes de l’ase i decideix que ha arribat l’hora de tornar a casa. Té els diners, no ha menjat res però està content i comença a pensar que potser algun dia podria deixar la terra i traslladar-se a la ciutat per aprendre un ofici. Fa volar coloms, les dames no són per ell i la seva família és el primer.
En una caseta fosca, malgirbada, de fusta, la família espera que torni el germà gran. La iaia seu i s’aixeca contínuament de la cadira, de tant en tant crida i emet sons que ningú no entén. Els nens petits juguen amb unes bales de fusta irregulars. La Rosalia ha vingut fa una estona per demanar si el Bernat ja havia arribat. Les germanes, de dotze i setze anys es miren angoixades. La sort de la família depèn del Bernat i de com li hagi anat al mercat. Es fa fosc i encara no ha arribat. Passa l’estona i llavors senten el so inconfusible de l’ase coix que s’apropa pel camí. Surten expectants i veuen amb sorpresa que la bèstia arriba sola, que el Bernat no hi és.
No hi és perquè s’està dessagnant en un camí als afores de la ciutat. Li han robat totes les monedes i tot el que havia comprat i l’han cosit a ganivetades. Mai no tornarà.
Mª Carme Martín
TOTLLETRES 