La vida privada de la senyora Gràcia

La pastisseria de la Gràcia estava situada al passeig marítim de la població. Era també una cafeteria deliciosa per prendre’s alguna de les seves fines llepolies. Amb els anys havia anat guanyant prestigi i clientela. L’èxit era obra de les meravelles que es fabricaven a l’obrador sota la direcció de la seva mestressa. I també, probablement gràcies al seu tarannà, sempre amable, sempre discret, amb la paraula justa i exacta. La pastisseria es deia “El tortell” perquè aquesta era la seva especialitat, però al poble tothom la coneixia com a Ca la Gràcia.
La Gràcia era ja una dona de mitjana edat. Ningú no sabia, com altres misteris de la seva vida, quina era la seva edat exacta, però la majoria us diria que es trobava al voltant de la seixantena. No era una dona que destaqués per la seva bellesa, però sí per la seva discreta elegància, austera i impecable.
Deien les llegendes de la població, aquelles llegendes que mai no han estat comprovades, que la Gràcia no s’havia casat mai perquè havia estat durant molts anys l’amant d’un important industrial. Dit industrial li hauria deixat en morir-se feia dotze anys el petit capital que ella havia invertit en la pastisseria. El cert era que la Gràcia no parlava gaire del seu passat ni de la seva vida i només se sabia del cert que havia arribat al poble ja d’adolescent per tal de viure amb els seus oncles del barri de Sant Joan, després de perdre els seus pares. I la Gràcia continuava vivint al lloc de sempre, aquella vella casa de dues plantes a prop de l’església que havia estat propietat dels oncles i que ella, després que ells també morissin, havia anat reformant.
Des de la mateixa adolescència havia treballat sempre, primer al forn dels seus oncles, més tard a la fàbrica de taps i en diverses botigues del poble, fins que va muntar el seu propi negoci, aquella pastisseria famosa dins i fora de la població. Vivia sola i tots els anys marxava quinze dies de vacances amb una amiga vídua, normalment a algun país estranger.
Vivia una vida tranquil•la i sense ensurts, guiada per una rutina que ningú destorbava. Fins que una tarda, un home anomenat Jesús va entrar a la pastisseria i va demanar una infusió de marialluïsa i quatre pastes de té. El fet no tindria res d’extraordinari si no fos perquè es va anar repetint dia rere dia. A dos quarts de cinc en punt l’home dels cabells blancs, l’americana i la corbata de llacet, entrava a l’establiment, s’asseia a la tauleta rodona del racó i demanava una infusió de marialluïsa i un platet amb quatre pastes de té. Des del primer dia es va establir entre ell i la mestressa de la pastisseria un corrent de simpatia mutu. Era un home educat i callat, però que sempre rebia el seu encàrrec amb un agradable somriure i un “moltes mercès, senyora Gràcia”. I és que era invariablement la pròpia mestressa la que li portava cada tarda la infusió i les pastes. Aviat van començar a intercanviar més frases, sobre el temps, sobre el poble, sobre les noves especialitats de confiteria. Però ell no canviava mai i tarda rere tarda, tan si plovia com si feia sol, ja fos dia laborable o de festa, demanava el mateix.
D’això feia ja dos anys i la relació no havia anat mai més enllà d’aquelles frases amables que s’intercanviaven cada tarda. Però al cor de la Gràcia hi havia un pessigolleig cada cop que el veia travessar la porta. Veure al senyor Jesús i parlar amb ell durant aquells pocs minuts es va convertir en quelcom necessari i important i un dia, un sol dia que ell va fallar, la Gràcia es va sentir desagradablement angoixada.
Rarament no es van trobar mai pels carrers del poble, ni passejant pel passeig. Ni tan sols sabia la dona si ell era del poble. Bé hi devia viure si sempre venia a la pastisseria, però això és una cosa de la que ell mai no parlava. La senyora Gràcia es va trobar amb el temps fantasejant amb la vida del senyor Jesús, no només respecte al seu passat, sinó també pel que feia al seu futur, un futur que passava invariablement per una associació més o menys estable entre ells dos. La Gràcia es veia ella mateixa caminant pel passeig marítim del braç d’aquell home elegant i saludant als seus coneguts amb un somriure als llavis. S’imaginava agradables creuers amb el senyor Jesús per les illes del Mediterrani i també, inevitablement, despertant-se cada dia al costat d’aquell senyor tan atent i educat.
El senyor Jesús l’afalagava amb les seves frases amables dites en veu molt baixa i ella notava que li brillaven els ulls i que les galtes se li enrojolaven. I ella esperava, tarda rere tarda que fos la definitiva i que ell li demanés per anar al cinema o a passejar una estona. Però això no succeïa mai i ella el disculpava pensant que potser era massa tímid o massa educat com per a manifestar tal atreviment. Així transcorria des de feia molts mesos la vida de la Gràcia. Vivia en un estat d’esperança que no defallia, sempre esperant l’endemà amb tota la il•lusió del món.
Una tarda, una estona abans de l’hora que acostumava a arribar el senyor Jesús, la seva amiga Conxita, la vídua amb la que se n’anava de vacances cada any, va entrar a la pastisseria amb un gran esverament.
– Ai, Gràcia, sort que ja l’han enxampat. Gràcies a Déu que ara el malparit ja es podrà podrir en una presó. ¡Ai, Mare de Déu!
La Gràcia no sabia de que li parlava la seva amiga.
– Què ha passat, Conxita? A que venen tants escarafalls?
– Però, no has sentit res? De l’home aquell vull dir….del, del pederasta.
– Ah, ja, vols dir aquell que deien que empaitava els nens quan sortien de l’escola. Què dius? Que l’han agafat? Doncs, mira que me n’alegro. És que no es pot consentir que hi hagi persones així voltant pel món. I quan ha estat això?
– Doncs ahir a la tarda –va respondre la Conxita tota excitada- es veu que la policia local el va atrapar “in fraganti”. Ai, pobres criatures, les que deu haver pervertit!. Qui ho havia de dir, semblava tant normal, amb el seu vestit, la seva corbata de llacet, ben educat…
– Era algú del poble? –va preguntar la Gràcia que començava a notar una escalfor tota rara que li corria pel cos i una debilitat a les cames.
– No, i ara!. Venia de fora, cada dia i feia temps que ho feia. Imagina’t podia haver entrat aquí i tot i ningú no s’hauria adonat.
Finalment la Conxita va marxar i va deixar a la Gràcia en un estat de gran agitació. No volia pensar el que estava pensant, no podia ser. De cap manera. Van arribar dos quarts de cinc i el senyor Jesús no va entrar a prendre’s la infusió i les pastes. La Gràcia mirava cap a la porta una i una altra vegada i el rellotge penjat a la paret. Ell no va venir. No va venir cap més dia i ella finalment es va rendir a l’evidència. El seu cor es va trencar en mil bocins i mai més es va poder recompondre del tot.

Mª Carme Martín
Maig, 2011