Carta des d’Empòrion

Quan vinc de vacances a l’Escala, a aquest tros d’Empordà que em va encisar ja fa una pila d’anys, no puc passar per alt la visita a Sant Martí d’Empúries, aquell petit nucli de cases que domina un turonet a la vora del mar, una plaça, una muralla, una petita església i un curiós edifici modernista, la Casa Forestal, és el que resta dempeus de l’antiga península on regnaren els comtes d’Empúries. Però les petjades de la història encara reculen més en el temps, ja que és el lloc on arribaren els primers grecs i després els romans a la península ibèrica. Si agafeu el passeig que comença just a sota de la Casa Forestal i que arriba fins el nucli de l’Escala passareu pel costat de les ruïnes d’Empòrion. També m’agrada, de tant en tant, fer un recorregut pel recinte, saludar l’estàtua d’Asclepi que mira la mar i meravellar-me de la infinita paciència d’aquells que amb petites tessel•les construïren els bells mosaics de la ciutat romana. Però potser el que m’agrada més de tot quan arribo a Sant Martí es recórrer el passeig entre les ruïnes i les platges de sorra sense construccions excepte algun “xiringuito” i l’emblemàtic i discret hotel Empúries. Només mar i sorra, les dunes, les ruïnes, el poble blanc en la llunyania i sentir el vent a la cara quan bufa una mica fort com fa en aquesta tarda blava de setembre. Des d’allà la vista abasta tot el Golf de Roses, des del Cap de Norfeu fins a la Punta Montgó amb la seva torre de guaita al capdamunt. M’agrada fer aquest camí i seure davant del moll grec i pensar en aquells estrangers que vingueren d’unes terres llunyanes, en un temps en que el món era encara quelcom gran i desconegut. Penso, perquè la dec tenir inscrita a l’ànima, en aquella sensació d’arribada a un lloc estrany, penso en l’enyor i en la mar que ells devien mirar tot evocant la llar deixada enrere. Invasors? Potser. Portadors de civilització? Crec que fa temps que he perdut el criteri de distingir el que és civilitzat del que no ho és. Sigui el que sigui tinc la sensació de trobar-me en un punt on es va iniciar una història.
I jo, que arribo a aquesta terra entre el mar i la muntanya com diu la llegenda del pastor i la sirena, una mica com a estrangera també encara que la senti com casa meva, penso una vegada més que aquest és un dels llocs més bonics que he conegut mai, que no voldria marxar i que tornaria una vegada i una altra.
Ara escric aquestes lletres des de l’altra banda, gairebé als peus de la torre de Montgó. Distingeixo en la penombra de la posta de sol, la forma del moll grec d’Empúries i just al seu darrere la silueta imponent del Canigó. La nit s’acosta pel Cap de Norfeu i les barques que pesquen de nit comencen a fer-se a la mar. En uns minuts s’encendran les llums de tots els pobles que voregen el Golf de Roses, i el mar també s’encendrà amb els estels de les barques. La nit arribarà i l’Ossa Major es projectarà al meu davant.
Espero asseguda la nit, mentre tot és quiet i silenciós i ni tan sols bufa el vent.

Montgó, 12 de setembre de 2011

Anuncis