Renéixer

Els arbres nus a la vora del riu
alcen les branques al cel,
esperen la verda fulla,
que la primavera portarà
a la gropa dels estels.

El sol finalment es desfà
de la tirana nit d’hivern,
la llum guanya la partida
i pinta el món que es desperta
amb dits esdevinguts pinzells.

Una flor vol obrir-se
groga i blanca al meu terrat,
me la miro, ella em mira,
hem passat l’hivern amagades,
ha arribat l’hora de volar.

Pels cels blaus
d’un món que reneix,
pels camins verds
de l’herba tendra,
per les onades
de la mar que canta,
per les besades
d’uns llavis humits,
per la música
de flautes i de violins.

Però sé que aquesta primavera
no arriba a tothom per igual,
que no dona treva al dolor,
que la mort campa
per allà on vol.
I que hi ha flors que
es marceixen
sense haver vist el sol.

M Carme M

Engrunes d’estatut

Apàtrida regirat, més mort que no pas viu;
és com em sento jo d’escoltar les raons
que bandegen, sense por ni rubor
aquests analfabets salvadors de la pàtria.

La pàtria que m’estimo no pas s’assembla a això.

Me l’estan oferint com si fos una engruna,
trobada en el rebost.

Lliure ets, si és que vols caminar
per camins descarnats, mutilats,
esquinçats, plens de pus.

Jo no vull caminar de la mà,
ni al davant ni al darrere; al costat.
No vull ser ni millor ni pitjor;
Vull ser igual

Em vull poder expressar amb la llengua que és meva,
del meus avantpassats.
N’hi ha que van morir
volent-la defensar.

“ No sé per a quina raó, em volen fer callar”.
,
Quan convé sóc estranger, segons com
sóc una branca de l’arbre que amorria a tots,
sota una ombra molt llarga.

Més enllà d’aquesta terra ens han de sentir cridar,
que no ens cal tindre rei per ser un poble sobirà.

Perquè jo sóc d’un país que se sent estat i pàtria,
orgullós d’aquesta gent, del meu idioma i de la raça,
que ens van fer conqueridors
de la mar mediterrània.

Un milió de catalans manifestant, al carrer,
Demandes de llibertat.

Que suri la llum, des del llindar del foc
amb la força d’un cavall desbocat,
que ens arreplegui a tots i així podrem volar.

Francesc Lineros

Ferro Roent

(Poema presentat a Instantànies de la Llum 2012)

Ferro roent,

el cor calent.

Forts cops de mall,

suor cara avall.

El ferrer se sent ferit

per l’amor que l’ha traït.

Ell anava al darrera

de la bonica fornera,

però el malvat moliner

se la va endur al paller.

Va quedar embarassada,

sola i abandonada.

Abans era la blanca fornera

i ara la negra carbonera.

El carboner l’havia acollit,

posant-li pa a taula i un llit.

Al final va aprendre a estimar

al qui un dia la va salvar.

Això passà a Manresa,

en mig de fam i pobresa.

D’aquesta història de passió

n’haurem de treure una lliçó,

prenent exemple de la fornera

perquè no se’ns emportin a l’era.

Maria Assumpció Piquer 2012

La cargolada

La cargolada

On vas cargolet en dia de pluja,
no veus que et mullarás el caparró.
Au va, a la meva bossa puja
que et portaré a un lloc ben calentó.

Anirem directes cap a la meva cuina.
A mi m’agrada molt cuinar.
M’han explicat una recepta divina
que et voldria ensenyar.

Et presentaré als meus convidats
i tots plegats farem una festassa.
Si et fessin broma, com que et volen menjar,
no els facis cas, nomès estan de “guasa”.

Et faré un bany amb aigua calentona,
perfumadeta amb llorer i romaní.
I per passar més aviat l’estona,
li afegirem un rajulet de vi.

Mentres l’aigua, agafa temperatura,
en una olla apart, farem un sofregit.
Maçonarem el pa, d’una torrada
de butifarra, en posarem un pessic.

De farina, només una cullarada.
Amb un xoriç que sigui picantó.
I amb la picada de pinyons,
ja està lligada.

La sopa es per a tu, amig cargol

Francesc

Només el silenci

Només el silenci

Em sento presonera
d’un silenci malaltís
que em tortura.
Visc un món ple de silenci,
de buit que m’envolta,
fet de capes infinites
de cristalls transparents.
I al mig de tot,
on resto closa,
només trobo
solitud,
només sóc
una,
i em confon
amb el no-res.

Des de dins d’aquest silenci
fred i punyent,
puc veure les cares
d’aquells que m’envolten,
i em miren amb ànsia,
em miren des de l’exterior,
un exterior
llunyà.
I veig les seves boques
que s’obren
pronunciant paraules,
mudes.

Contemplo com l’aigua
tal vegada de pluja,
rellisca pels vidres,
dibuixant camins,
imprevisibles
que no puc seguir.
Cada gota un món,
cada món una punyalada
de dolor silent
que es clava
al centre
de l’ànima.

La meva boca s’obre,
la meva gola crida,
però he oblidat que
el so no es pot transmetre
en el buit.
I com una galàxia
que s’allunya
a la deriva,
tanco els ulls
i em deixo portar
per les onades.

Fins que em desperto
al mig d’una platja,
envoltada de sorra,
i sento una música,
és la sonata del vent
i de l’aigua.
Sento algú que riu,
unes veus,
veig unes mans obertes
que s’apropen.
I llavors sé,
que he tornat del malson,
buit i silent,
del no-res.

Mª Carme Martín