Mirall d’armari

Quan era petita la iaia em va ensenyar un truc: si poses dos miralls de l’armari en angle i tu et poses a un costat, pots veure’t multiplicada moltes vegades, cada cop més endins. Jo ho feia servir per fer un espectacle de “Can-Can”: si aixecava la cama o movia el braç, milers de nenes feien el mateix, amb precisió exacta, com les noies del Radio City Music Hall de Nova York del que tant em parlava el meu avi, encara que només les havia vist al cinema. Quan els meus avis es van casar, el maig de 1906, van comprar-se un llit i un armari dels que es diuen “alfonsins”, ja que l’any del seu casament va coincidir amb el d’Alfons XII i era la moda del moment. En aquell llit van néixer els seus quatre fills, tres noies i un noi, el meu pare. Les seves tres filles també hi van donar a llum la primera criatura, ja que anaven a casa de la mare per sentir-se més acompanyades. Finalment, al cap de vuitanta anys, vaig heretar els mobles de l’habitació gràcies a la tieta Lola, la més jove de les germanes.
Quan em miro al mirall d’aquest armari, que és a la nostra cambra des del meu casament, veig un reguitzell de dones de la família que van fent-se més petites com més reculo en el temps. La iaia Cintona, la que el va estrenar, va tenir els fills aferrada als barrons del capçal del llit, estrenyent els llavis i gemegant fluixet, per no esverar la gent de casa. L’ajudava una veïna, ja que la sogra i les cunyades més aviat li feien nosa. El meu avi no apareixia fins que tot era al seu lloc… Al cap de vuit dies la Cintona se n’anava a la fàbrica, amb el cabàs de la criatura, perquè pogués mamar quan tocava. Un cop tipa, la posava sota el teler, i amb el soroll de les màquines s’adormia fins al cap d’unes hores. Així va criar-los a tots.
Les seves filles van ser una altra història: la Maria, la gran, era tota una senyoreta. Però el part se li va complicar, el nen era molt gros i no volia sortir. Al cap d’unes hores la iaia va fer dues piles de quatre totxos cadascuna, amb una palangana folrada de draps al mig. Li va fer posar un peu a cada columna, i ajupida allà damunt, va haver d’anar empenyent fins que el Ramonet va caure a la palangana. Després d’aquella terrible experiència es va negar a tenir més fills. La Lluïsa, la segona, va poder parir al llit, però també va patir molt pel cap de la criatura, i no va voler repetir l’experiència. En cavi la Lola, la petita, ho va viure d’una altra manera: potser perquè la nena que portava era primeta i menuda, va tenir un part tranquil, acompanyada de la mare i les germanes grans, expertes en aquests afers. Com que no es va desenganyar tant com elles, va tenir una altra filla al cap de quatre anys, ja a casa seva. No hi va haver més parts al llit dels avis.
Ara, a la filera centenària hi apareixen les meves cosines: la Marilú, morta fa cinc anys, soltera i amargada; la Maria Rosa, mare d’un noi i dues noies, que també han tingut nenes i la Maria Teresa, germana seva i que només va tenir nois. Sort que ara té una néta que s’assembla molt a ella. Aquestes nenes ja treuen el cap al fons de la imatge. Jo, la més petita de la família, he tingut dues filles més. Estic esperant amb impaciència que em donin alguna néta perquè s’afegeixi a la línia de dones fortes del mirall.

2 pensaments sobre “Mirall d’armari

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s