FOSCOR

Amb el teu últim bes vas decretar que te n’anaves. El vaig retenir en mi, agredolç, mentre feia d’espectador impassible davant l’enrenou del teu anar i venir en fer les maletes. Tot i que no ho volia reconèixer, darrere la màscara d’indiferència m’envaïa l’absoluta desolació, i en realitat encara no havia reaccionat enfront d’aquelles circumstàncies.

M’anunciaves que t’emportaries la Carolina, la nostra única filla, que tant m’estimava, tal com havia acordat la jutgessa. Ho havia perdut tot per donar-te allò que la llei t’assignava. Em quedava sol, ja que m’havies difamat entre les amistats comunes, atribuint-me tot el suposat mal que t’havia fet.

Vaig sortir al balcó per veure’t per darrera vegada, amb uns sentiments imprecisos, quan vas abraçar-te al teu amant i, mentre obries la porta del seu Mercedes, em vas llançar la més hipòcrita de les mirades.

Et vas allunyar, Gisela, anant cap a la felicitat. No vas valorar la vida que jo t’havia ofert, i ara em converties en un cadàver, en un mort vivent. No sabia del cert si tot això era just, però del que tenia plena certesa era que el que m’havia tocat era la pura realitat.

Després d’un temps indefinit i resignat, amb la cervesa i la televisió com a úniques companyes, un dia em vaig despertar amb una idea fixa i obsessiva; en aquell moment era conscient dels últims esdeveniments, i el meu cor trencat va cedir el pas a un anhel de venjança cada cop més incontrolable.

Vaig buscar per tots els armaris, ansiosament, la meva vella escopeta de caça. Un cop la vaig trobar, vaig descobrir amb satisfacció que encara em quedava munició. Sabia on era la finca d’aquell malparit. Volia desplaçar-m’hi ja, però abans havia d’assegurar-me que hi seríeu. Una encarregada del servei domèstic m’anuncià per telèfon que l’amo de la casa i la seva nova parella estaven de viatge i no tornarien en tres dies.

Vaig passar aquelles nits en blanc, rumiant el millor pla per executar l’acció. La meva ment, però, començava a accelerar-se. Quan arribà l’alba del dia assenyalat, arma en mà, vaig baixar al carrer fent aturar un vehicle a l’atzar –un furgó- i en vaig fer sortir el conductor. El trajecte fins a la residència de l’empresari, als afores de la ciutat, va ser d’una calma enganyosa, ja que la processó anava per dins.

Quan vaig arribar a les portes de la propietat, després del camí sense asfaltar, en veure que estaven tancades, vaig prémer al màxim l’accelerador; el reixat metàl•lic va cedir a la primera. A continuació vaig seguir conduint per l’enllosat que duia fins a la mansió, encara a certa distància, amb una creixent taquicàrdia.

En arribar davant del porxo, vaig aturar el furgó. En sentir el brogit del motor, un home i una dona espantats van sortir de la casa: eren l’objectiu que perseguia. Baixant del vehicle us vaig apuntar amb l’escopeta. Vau emmudir. Quan em disposava a moure el gallet, vaig perdre el coneixement.

Em vaig despertar de sobte al llit de la meva habitació. Molt sorprès, em vaig adonar que dormies al meu costat. A la meva tauleta hi havia un paper amb restes d’una pols blanca; vaig caure en què el dia abans havíem tingut una forta discussió.

Lluís Massanés