‘TEMPUS FUGIT’

Tot va començar aquella nit després de la reeixida conferència del professor al que alguns prenien per boig, i del qual havia llegit alguns llibres darrerament. Allí es va parlar de la nova física i del nou paradigma, ‘desterrant’ el model Newton-Cartesià després de tants segles ‘donant pals de cec’, segons dissertava aquell home gran. El seu aspecte cansat em recordava  l’Albert Einstein tal com l’havia vist en alguna imatge antiga. Però més enllà dels conceptes científics que va explicar, tots d’elevat interès i que trencaven amb els esquemes establerts, basant-se sobretot en algun filòsof remot i poc estudiat i en un deixeble de Sigmund Freud, em vaig quedar amb la nova manera que tenia d’explicar el temps, interpretació que de mica en mica va anar apoderant-se de la sala d’actes, com si es tractés d’una sorprenent i seductora atmosfera que ens aclaparava a tots. Aquell home ens va fer entendre amb una estranya facilitat que la realitat quotidiana no era tan inamovible com podíem creure, i que estava en les nostres mans canviar el curs de les coses. Quan la xerrada es va acabar semblava que tot just havia començat. Ningú no va gosar fer cap pregunta, no pas per desinterès sinó perquè necessitàvem assimilar les paraules d’aquell mestre, cadascú en la seva catarsi personal. L’home va desaparèixer de forma discreta amb l’excusa que l’esperaven en un altre lloc però potser calia atribuir-ho a la seva humilitat i no volia representar durant massa temps el paper de protagonista. Vam restar allí asseguts més estona del que era habitual. Vaig notar que cap dels assistents no es mirava el seu rellotge de polsera, com si ningú tingués tard, jo tampoc. Però quan el personal d’aquell auditori ens convidà a anar desallotjant el local, ens vam veure obligats a deixar-lo i a dispersar-nos. Ens miràvem els uns als altres amb enyorança i sense atrevir-nos a compartir l’experiència personal que acabàvem de viure i que havia deixat una profunda petjada en tots nosaltres. Quan arribava a casa em vaig adonar, sorprès, que el meu rellotge s’havia aturat. No hi hauria donat més importància sinó fos perquè experimentava la creixent sensació de que el pas del temps perdia força en la meva consciència. També notava que de sobte havia perdut la gana, i després de trencar el son per uns moments indefinits em vaig aixecar de seguida amb una idea fixa i obsessiva que vaig executar, i que consistia en aturat tots els rellotges de casa. Però amb tot, no ho considerava suficient. Vaig sortir al balcó atret per una lleu remor i podia contemplar com una multitud avançava, hipnotitzada en direcció al barri vell, quan ja era negra nit. Instintivament, vaig baixar i m’hi vaig afegir. Un d’ells em va dir que s’adreçaven a la catedral. Ningú no duia rellotge i n’havia reconegut alguns que havien assistit a la colpidora i estimulant conferència. Un cop a les portes del temple un membre d’aquella comitiva, que formava part del consell parroquial va obrir-lo amb la seva clau i tots vam poder accedir a l’interior fantasmagòric amb la única llum dels ciris dels altars. Ens proposàvem sabotejar el carrilló del campanar que en molt poques hores havia esdevingut l’obstacle més important per aconseguir el que ens proposàvem, que consistia en crear una nova realitat fora del temps, ni més ni menys que una dimensió on l’’eternitat’ seria possible, estava al nostre abast. Tants com érem vam anar pujant per la deteriorada escala de cargol, ignorant-ne els cartells de les obres de millora i que advertien del perill. Però res ens podia aturar i quan arribàrem a dalt de tot, a l’alçada de l’indicador del temps més emblemàtic de la ciutat empesos per la inacabable desfilada de sonàmbuls que atapeïen aquell espai reduït i malmès, molts dels que quedaven endarrerits començaren a patir ansietat i esclataren en cridòria i empentes per no poder ser testimonis directes de la destrucció d’aquell odiós engranatge, que ens obligava des de temps immemorials a acomplir amb les nostres rutines diàries, només pel seu caprici obstinat. Vaig sentir en aquell moment un profund terrabastall acompanyat de xiscles de pànic. Alguna cosa s’enfonsava i no havíem pogut aturar encara el complex mecanisme. Sentia com el terra de pedra cedia i em precipitava cap avall, mentre tocaven les campanades d’una hora tardana. Continuava el meu descens sense control, quan un fugaç sentiment em va provocar la sensació que el temps en que trigava a arribar al final era indefinit i que podia tractar-se tan sols d’un instant, o bé convertir-se en una eternitat al mateix temps que seguien sonant, ordenats i previsibles els tocs de les campanes. I llavors amb una greu sensació de vertigen vaig aixecar-me alertat pel despertador, que m’assenyalava amb un enrenou que m’era alhora desagradable i familiar el moment de llevar-me. Restava pensatiu però no recordava gairebé res d’aquell somni; només n’intuïa la seva intensitat. Durant el transcórrer d’aquella jornada em va venir al cap una suposada conferència local sobre física quàntica però mai n’he trobat cap referència enlloc. Durant algunes setmanes, vaig sentir-me com si en la meva vida hi faltes alguna cosa incerta; després, m’hi vaig anar acostumant.

2 pensaments sobre “‘TEMPUS FUGIT’

  1. Hola, Lluís. M’ha agradat molt aquest relat. Saps crear atmosferes oníriques i inquietants. Tan de bo poguéssim aturar el temps sense que els despertadors ens recordessin que som els seus esclaus.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s