(Narració presentada a Instantànies de al Llum 2012)
Al matí, molt d’hora, sona el telèfon de l’Arnau.
– Ei, Arnau, que fas? Que ja marxem cap a Balsareny.
– Que passa? Si avui és Diumenge. Vull dormir, que la setmana ha estat molt dura.
– Que avui és la Transèquia, nano! Tenim a punt les botifarres i la bota de vi.
– Eh, ah! Feu, feu, que vinc amb el següent autobús i us atrapo pel camí.
L’Arnau es lleva d’un salt i, quan el deixen a Balsareny, camina que vola per encalçar els seus amics. Fa cinc anys que hi van junts i ja n’han fet tradició. No ha pogut ni esmorzar, però de seguida estaran junts. Fa estona que ha sortit i encara no els veu.
– Que estrany que no els vegi – pensa l’Arnau – si no m’espavilo em quedaré sense botifarres. Segur que, passat aquell revolt, ja els tindré a la vora. Quina boira més espessa, o és la gana que tinc, que m’ho fa tot borrós?
Mentre això pensa, nota que algú l’atura bruscament pel braç.
– Ei xicot. Pren el carro i ves-lo a abocar a la rasa.
– Que dius? Jo he vingut a la Transèquia, i no a empènyer carros.
– No sé de què parles vailet, però el capatàs no estarà poc ni gaire content si no fas el que se’t demana.
– Però si jo tinc pressa. Me’n vaig cap avall a buscar el meu esmorzar.
I amb això que veu un grup de paletes davant que li acosten pics i pales amenaçants damunt seu.
– Si, si – diu el que sembla l’encarregat – tots esmorzarem, però abans, tota aquella muntanya de terra, fora d’aquí i, a la tornada, ves portant els troncs que hi ha allà darrera per fer el taluç, que si no, no acabarem la Sèquia ni el segle que ve.
Així que ja tenim l’Arnau arrossegant carros de terra amunt i fustes avall, amb un forat a l’estomac que no el deixa ni raonar i la sensació de ser la víctima d’una broma molt, molt ben preparada.
– Però aquests paletes, no semblen pas ser aquí per riure. Millor que vagi fent, a veure si, al menys, l’esmorzar és de debò – va pensant l’Arnau.
Quan ja ha perdut el compte dels viatges que ha fet, sent una campana – L’esmorzar – crida tothom.
El pobre Arnau vol pujar fins la feixa on l’esperen les vitualles, però està tan esgotat que cau, sense trobar la manera d’alçar-se de nou.
Quan torna a obrir els ulls es troba a l’estació d’autobusos, sota la carpa de la Creu Roja, voltat dels seus amics.
– Ei, Arnau. T’hem estat esperant a mig camí, però no t’hem vist. Que ja has fet la Sèquia?
– Que si l’he feta! Ni us ho imagineu.
– Però, tota?
– Que dieu, bojos. Només faltaria – els ensenya les mans plenes de butllofes – ha quedat alguna botifarra, per mi?
Pau Alvarez
TOTLLETRES 