La Bíblia del Diable

Sants coptesLa Meseret era una noia tímida, molt interessada en conèixer la història del seu país. Amb una beca de la Universitat d’Addis Abeba havia anat al desert durant uns mesos per col•laborar en una excavació arqueològica. Era la primera vegada que marxava lluny de la seva família i la seva ciutat. No sabia com se’n sortiria, vivint en una tenda, amb gent desconeguda, encara que fossin estudiosos com ella… Van començar excavant les restes d’una església subterrània, de l’època copta. La primera cosa que van descobrir van ser unes pintures murals, d’uns sants d’ulls desorbitats, que assenyalaven amb el dit un racó de la cripta. Delicadament, els arqueòlegs anaven traient cabassos de sorra per arribar al punt que semblava contenir algun misteri. Al cap d’uns dies van trobar una cavitat coberta amb una tapa de ceràmica. Podia ser una tomba o un reliquiari. Ho van obrir amb compte, però a dins no hi havia restes humanes, sinó uns rotlles de pergamí embolicats amb teles de cotó de més de mil anys d’antiguitat. Van portar la troballa a l’interior de la gran tenda on treballaven i van demanar la Meseret que intentés netejar els pergamins per veure què hi havia escrit, ja que ella coneixia bé la llengua copta antiga. Era una Bíblia copiada a mà pels primers cristians de la regió. Semblava igual que altres que s’havien trobat arreu del país, però el seu contingut no era ben bé el mateix. Les històries contenien modificacions subtils que feien variar el seu sentit. La Meseret tenia por. Veia que aquells escrits s’acostaven a la bruixeria. En alguns llocs hi havia encanteris, fórmules esotèriques, barrejades amb els textos sagrats que ella coneixia bé. Sempre havia estat una persona tranquil•la, pacient i treballadora, però temia el món de les coses ocultes. La seva religió l’havia ensenyada a creure en l’existència del diable; i aquells pergamins tenien quelcom de diabòlic. No sabia què fer, ni amb qui parlar. Els altres anaven excavant i l’havien deixat sola allà dins.

De sobte s’obrí la cortina de la tenda i va entrar un home gran, vestit a la manera dels pastors de la regió. En veure les pàgines que ella tenia esteses a la taula va fer un crit i va fugir corrents, espantat. Ella va voler seguir-lo, per demanar-li si sabia què era aquella Bíblia misteriosa. Com que no el va veure enlloc, va pensar que era un avís del cel. Va agafar un encenedor i va encendre els rotlles. Després va demanar auxili als companys, dient que un pastor boig havia calat foc als pergamins. Quan els altres arqueòlegs van arribar li van dir sorpresos que els sants de la cripta havien abaixat la mirada i el braç, adoptant la postura reposada que solen tenir aquestes pintures antigues.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s