Ajagut en un racó fosc de la sagristia, vençut, en Galceran beu. Beu aiguardent a glopades llargues i desesperades i plora. Plora perquè ha vist amb els seus propis ulls, que ara s’arrencaria si pogués, el feix de llum miraculós que, provinent de Montserrat, il·lumina l’església del Carme. I s’arrencaria també les orelles si això li estalviés sentir com les campanes repiquen sense que ningú les toqui.
En Galceran, bisbe de Vic, xuma i sanglota, ploriqueja i s’amorra a l’ampolla com si amb l’alcohol es pogués beure també la culpa. Excomunicar en nom de Déu, però en benefici propi, tot un poble, no té perdó de Déu. I Déu li ha fet saber i ara plora i beu i s’eixarcolaria les orelles si pogués, per no haver de sentir aquestes veus que ara li canten:
Aquesta llum resplendent,
tan gentil, tan clara i pura,
la Trinitat ens figura
Misteri tan excel·lent.
TOTLLETRES 