Només el silenci

Només el silenci

Em sento presonera
d’un silenci malaltís
que em tortura.
Visc un món ple de silenci,
de buit que m’envolta,
fet de capes infinites
de cristalls transparents.
I al mig de tot,
on resto closa,
només trobo
solitud,
només sóc
una,
i em confon
amb el no-res.

Des de dins d’aquest silenci
fred i punyent,
puc veure les cares
d’aquells que m’envolten,
i em miren amb ànsia,
em miren des de l’exterior,
un exterior
llunyà.
I veig les seves boques
que s’obren
pronunciant paraules,
mudes.

Contemplo com l’aigua
tal vegada de pluja,
rellisca pels vidres,
dibuixant camins,
imprevisibles
que no puc seguir.
Cada gota un món,
cada món una punyalada
de dolor silent
que es clava
al centre
de l’ànima.

La meva boca s’obre,
la meva gola crida,
però he oblidat que
el so no es pot transmetre
en el buit.
I com una galàxia
que s’allunya
a la deriva,
tanco els ulls
i em deixo portar
per les onades.

Fins que em desperto
al mig d’una platja,
envoltada de sorra,
i sento una música,
és la sonata del vent
i de l’aigua.
Sento algú que riu,
unes veus,
veig unes mans obertes
que s’apropen.
I llavors sé,
que he tornat del malson,
buit i silent,
del no-res.

Mª Carme Martín

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s