Totlletres us presentem el nostre tercer llibre.
En la portada podeu veure que aquest cop el tema va de misteri. Com ja va sent tradició, la seva sortida al carrer serà per Sant Jordi.
Els que esteu interessats en llegir-lo ens podeu trobar al Passeig de Pere lll de Manresa (en el tram entre Crist Rei i la Plaça Espanya). Amb la seva compra us obsequiarem amb un punt de llibre i una rosa.
Amb el teu últim bes vas decretar que te n’anaves. El vaig retenir en mi, agredolç, mentre feia d’espectador impassible davant l’enrenou del teu anar i venir en fer les maletes. Tot i que no ho volia reconèixer, darrere la màscara d’indiferència m’envaïa l’absoluta desolació, i en realitat encara no havia reaccionat enfront d’aquelles circumstàncies.
M’anunciaves que t’emportaries la Carolina, la nostra única filla, que tant m’estimava, tal com havia acordat la jutgessa. Ho havia perdut tot per donar-te allò que la llei t’assignava. Em quedava sol, ja que m’havies difamat entre les amistats comunes, atribuint-me tot el suposat mal que t’havia fet.
Vaig sortir al balcó per veure’t per darrera vegada, amb uns sentiments imprecisos, quan vas abraçar-te al teu amant i, mentre obries la porta del seu Mercedes, em vas llançar la més hipòcrita de les mirades.
Et vas allunyar, Gisela, anant cap a la felicitat. No vas valorar la vida que jo t’havia ofert, i ara em converties en un cadàver, en un mort vivent. No sabia del cert si tot això era just, però del que tenia plena certesa era que el que m’havia tocat era la pura realitat.
Després d’un temps indefinit i resignat, amb la cervesa i la televisió com a úniques companyes, un dia em vaig despertar amb una idea fixa i obsessiva; en aquell moment era conscient dels últims esdeveniments, i el meu cor trencat va cedir el pas a un anhel de venjança cada cop més incontrolable.
Vaig buscar per tots els armaris, ansiosament, la meva vella escopeta de caça. Un cop la vaig trobar, vaig descobrir amb satisfacció que encara em quedava munició. Sabia on era la finca d’aquell malparit. Volia desplaçar-m’hi ja, però abans havia d’assegurar-me que hi seríeu. Una encarregada del servei domèstic m’anuncià per telèfon que l’amo de la casa i la seva nova parella estaven de viatge i no tornarien en tres dies.
Vaig passar aquelles nits en blanc, rumiant el millor pla per executar l’acció. La meva ment, però, començava a accelerar-se. Quan arribà l’alba del dia assenyalat, arma en mà, vaig baixar al carrer fent aturar un vehicle a l’atzar –un furgó- i en vaig fer sortir el conductor. El trajecte fins a la residència de l’empresari, als afores de la ciutat, va ser d’una calma enganyosa, ja que la processó anava per dins.
Quan vaig arribar a les portes de la propietat, després del camí sense asfaltar, en veure que estaven tancades, vaig prémer al màxim l’accelerador; el reixat metàl•lic va cedir a la primera. A continuació vaig seguir conduint per l’enllosat que duia fins a la mansió, encara a certa distància, amb una creixent taquicàrdia.
En arribar davant del porxo, vaig aturar el furgó. En sentir el brogit del motor, un home i una dona espantats van sortir de la casa: eren l’objectiu que perseguia. Baixant del vehicle us vaig apuntar amb l’escopeta. Vau emmudir. Quan em disposava a moure el gallet, vaig perdre el coneixement.
Em vaig despertar de sobte al llit de la meva habitació. Molt sorprès, em vaig adonar que dormies al meu costat. A la meva tauleta hi havia un paper amb restes d’una pols blanca; vaig caure en què el dia abans havíem tingut una forta discussió.
Lluís Massanés
En Mike Logan no estava fi aquella nit de competició. Ja abans de ser substituït era conscient que el seu fitxatge no estava donant els resultats que s’esperaven. Quan va arribar a la banqueta volia excusar-se davant l’entrenador que, amb l’habitual Montecristo encès a la mà li va semblar que ni tan sols li dirigia la mirada. Els seus companys, gairebé tots del país, del club que l’havia acollit per tres temporades, tampoc li van fer millor paper, absorts en el partit que s’estava perdent per un gol a tres. Va restar assegut immòbil entre aquells jugadors més joves, i de seguida s’adonà de la cridòria de la seva pròpia afició, entonant consignes en contra seva, o això li semblava, i es va tapar les orelles. Volia desaparèixer. Després va tancar els ulls.
En Mike, que havia estat l’estrella del seu equip anterior, el Tottenham FC, creia que havia arribat al punt més baix del seu declivi com a jugador… i com a persona. Feia molt de temps que ja no sortia a la premsa del cor ni als programes de societat de la televisió, pensava que havia arribat al final, al seu final. Va recordar l’últim cop que s’havia sentit així. Era un marrec de cinc anys quan va ser testimoni d’una de les tràgiques escenes de violència del seu pare contra la seva mare; ella moriria poc després a l’hospital.
L’home va ingressar a presó i en Mike es va criar amb els seus avis materns, però va heretar d’aquell salvatge la passió pel futbol. De bon principi, es va prendre aquell esport com una cosa personal, com l’únic de bo que li quedava de la seva infantesa i l’únic llegat dels pares.
La seva darrera parella l’havia deixat, com totes les anteriors i pensava que ja havia fet tard per formar una família; de fet ja començava a descartar aquesta idea. Havia intentat ser allò que no era i ara li tocava pagar-ho. Va tornar a la realitat quan la multitud celebrava el segon gol de l’equip local. Els jugadors, que encara estaven fora de la final s’abraçaren amb entusiasme. El jugador londinenc va aprofitar per aixecar-se i excusar-se al massatgista explicant-li que anava a dutxar-se al vestidor. Va notar que el públic havia deixat de corejar el seu nom, però això no va alleugerir gaire el seu patiment.
Quan va entrar al túnel se sentia com un fantasma, i estava segur que mai més no es tornaria a calçar unes botes. Es va creuar amb algunes mirades fredes i en qualsevol cas, indiferents; ni tan sols una periodista va semblar reconèixer-lo. Quan va ser davant l’accés al vestidor es quedà aturat per uns instants. Després va entrar per agafar la bossa amb les seva pertinences. Va sortir al passadís i es desvià cap al corredor que conduïa a l’exterior, dirigint-se a l’aparcament.
Va connectar la ràdio del seu Audi i va saber que el seu equip havia empatat el partit, encara que feien falta dos gols més per classificar-se, era complicat. En Mike, en la seva desolació, es responsabilitzava d’una derrota, i de tantes coses… Sentia un gran buit a la seva vida, que no sabia com omplir, s’havia estat enganyant a si mateix.
Mentre conduïa per l’autopista va decidir no anar a casa i acostar-se fins a una zona apartada freqüentada per prostitutes. Va aturar el vehicle i apagà els llums. Una noia jove va treure el cap per la finestra de l’acompanyant, que el Mike havia abaixat. En encendre el llum interior es va adonar que era molt atractiva, amb un somriure que li semblava sincer. La noia, una morena de llarga cabellera, va entrar al cotxe: anava vestida de negre, amb una elegància poc habitual.
Després d’uns segons de companyia silenciosa, que el futbolista va agrair, ella va recitar el seu catàleg de serveis. Però el Mike li va dir que no solia freqüentar aquells llocs, i que només necessitava parlar una mica. La prostituta anava a obrir la porta, però ell li agafà el braç i li aclarí que la pagaria igual. Van sortir d’aquella carretera abans que s’acostessin més companyes d’ofici o la policia. L’acompanyant es va presentar com a Cristine i era brasilera. En Mike va preferir no desvetllar la seva identitat, i li anuncià que la convidava a sopar a un bon restaurant que coneixia, a la costa.
La Cristine va començar a interessar-se per la seva vida, però ell s’hi resistia; amb tot, li va fer entendre que li aniria bé explicar-li els seus problemes, doncs sabia que ell no era un home corrent. El Mike va fer el gest de tornar a obrir la ràdio, però la brasilera li agafà la mà i es miraren durant un instant.
Durant el sopar, el Mike ja li havia explicat el gruix de la seva trista existència, i quan arribaren a les postres va decidir que ja era hora de revelar-li qui era ell realment. La Cristine va somriure i li agafà de nou la mà; va confessar-li que sabia des del primer moment que ell era el Mike Logan, el migcampista anglès del principal equip de la ciutat. En aquell moment van veure un monitor de televisió on donaven el resultat del partit: 3-4; els seus companys no havien pogut passar la ronda. El Mike es va cobrir els ulls amb les mans, intentant dissimular la seva decepció, però la Cristine va descobrir-los-hi de nou.
Va preguntar-li si de veritat es considerava el ‘màxim’ responsable d’aquella derrota esportiva. Afegí que ell no en tenia la culpa, i tampoc tenia la culpa de tots els mals que havia viscut durant la seva vida; segur que en aquells moments els seus companys d’equip estarien molt preocupats per saber què se n’havia fet d’ell. Al Mike se li van posar els ulls plorosos.
En el camí de tornada, el Mike, que se sentia renovat, li va demanar que anés a viure amb ell, però la Cristine li va dir que no podia ser, perquè ella pertanyia a un altre món. Va assegurar al futbolista que encara li quedava camí per fer, i que podria tenir la família que necessitava. Quan van arribar a la zona de prostitutes es van fer un llarg petó dins del cotxe. El Mike va intentar per última vegada retenir-la i l’anava a pagar de forma generosa, però ella no va voler acceptar els seus diners. Molt poc després, un altre conductor es va fer càrrec de la Cristine. En Mike Logan sentia ràbia, però també se sentia alliberat del seu dolor…. Sí, li quedava camí per fer.
Lluís Massanés
El cel tot just s’endiumenjava. Una olor d’ametllers florits abans d’hora omplia l’aire. Finals de febrer i Montserrat, de lluny, s’havia alçat amb crestes de nata, augurant un dia especial.
La noia que rentava al riu embolicà les mans amb el davantal: l’aigua era gelada. Enfilà els ulls fins a les ribes del Cardener, sobre les arcades del Pont Vell i tornà a endinsar la roba al raig d’argent.
Un trontoll s’aixecà del camí empedrat, i la bugadera alçà de nou la vista: distingí el carro del jove traginer que avançava pel voral. Entonà una cançó alegre mentre ell s’acostava, i aplanà amb la mà el ribet vermell del vestit. El noi avançà i, ja a prop seu, digué:
-Ir has a ohir missa a la icclésia del Carme, hui?
L’església gòtica, en plena construcció, oficiava missa des de feia uns anys. En sentir la resposta, va guiar el matxo amunt pel carrer principal, somrient, creient també que el dia seria històric.
Ajagut en un racó fosc de la sagristia, vençut, en Galceran beu. Beu aiguardent a glopades llargues i desesperades i plora. Plora perquè ha vist amb els seus propis ulls, que ara s’arrencaria si pogués, el feix de llum miraculós que, provinent de Montserrat, il·lumina l’església del Carme. I s’arrencaria també les orelles si això li estalviés sentir com les campanes repiquen sense que ningú les toqui.
En Galceran, bisbe de Vic, xuma i sanglota, ploriqueja i s’amorra a l’ampolla com si amb l’alcohol es pogués beure també la culpa. Excomunicar en nom de Déu, però en benefici propi, tot un poble, no té perdó de Déu. I Déu li ha fet saber i ara plora i beu i s’eixarcolaria les orelles si pogués, per no haver de sentir aquestes veus que ara li canten:
Aquesta llum resplendent,
tan gentil, tan clara i pura,
la Trinitat ens figura
Misteri tan excel·lent.
Quins records, el dia de La Llum! Primer de tot: alegria al llevar-se, no havíem d’anar a escola, com si fos diumenge. Mentre tot just aconseguia obrir els ulls, una música ensordidora em despertava les orelles:
Aquella Llum resplendent,
tant gentil, tant clara i pura,
la Trinitat ens figura
Misteri tan excel·lent.
Na, na, na…. Li seguia una llarga cantarella i jo repetint: Aquella Llum resplendent… Així fins a set vegades.
Només sonava la música, aquella música monotonal. El tros de lletra era la mica que jo m’havia après.
Ah, però prou llarga que ja era en sí, quan s’acabava, tornava a començar i així tot el dia! No ho sé, de més gran, quan alguna vegada havia tornat a escoltar Els Goigs de la Llum, que així s’anomenava, se’m posava la pell de gallina. La música tan invasiva i penetrant que emetien els altaveus instal·lats a Can Jorba em recordava la música que sortia dels altaveus dels camps nazis, que havia vist en les pel·lícules. No és que ho vulgui dramatitzar, però era la mateixa manera d’imposar, havies d’escoltar-ho per obligació. Ara, de més gran, més aviat ho compararia amb la música dels peruans els dies de fira. Almenys no és tan trista, però potser sí que resulta una mica massa carregosa, si no, demaneu als que viuen o treballen al costat.
Per un dia li hauria canviat el pis a la meva millor amiga, que sempre em retreia: “Tu rai que vius al centre, jo que cada dia m’he de llevar mitja hora abans per arribar a temps a l’escola!”.
Aquell dia tenia els seus pros i els seus contres. Per una banda, et lliuraves d’anar a Missa, ja que no era dia de precepte. Per l’altra, el dinar. Tot i ser festiu, tampoc era com el dels diumenges; no hi solia haver ni macarrons, ni pollastre rostit, ni tortell. Amb una mica de sort si t’havies fet molt pesada al demanar-ho, hi havia Ametlles de la Llum, una espècie de confit gran i rugós que quasi no et cabia a la boca i de dins del qual en sortia una ametlla! Els nens d’avui en dia quasi que se n’enriurien al pensar que per menjar això havíem d’esperar un any… i ara que si ous Kinder, que si KitKat a diari i a tota hora.
En fi, que tot ha canviat, ja sigui per bé o per mal. Ara si volem escoltar els Goigs de la Llum, ja no és per obligació, és perquè ens ve de gust.
Maria Assumpció Piquer, febrer 2014
Aquella terra oprimida pels eclesiàstics, condemnada a la misèria material i espiritual i sotmesa al control de les seves vides, ha vist per fi una llum d’esperança: el temps llargament desitjat ja és aquí, el senyal provinent del cel ens arriba amb una força que ja mai ningú no podrà aturar.
L’aigua de la vida, el coneixement, ja està entrant a la nostra ciutat i tothom qui hi estigui disposat podràs saciar la seva set i alliberar-se per sempre més de l’esclavatge de la foscor dels segles.
No hi haurà més guerres, el poble ja té ara i aquí l’aigua que tant necessitava, l’aliment essencial de l’esperit, per sempre.
L’engany de la foscor i les mentides ancestrals han estat derrotats sense disparar ni una sola sageta; la terra maleïda ha vist una gran Llum!
Lluís Massanés: Febrer 2014
De tots els racons de Montserrat se n’expliquen llegendes esotèriques. Fa anys que em dedico a recollir-les i a comprovar la seva possible veracitat. A la comunitat em prenen una mica per boig i em diuen el monjo còsmic. El que no sospiten és que he contactat sovint amb éssers d’altres punts de l’univers que utilitzen la nostra muntanya per aterrar amb uns estranys aparells i fer les seves observacions, amagats de mirades curioses.
La meva cunyada Maria va pujar ahir al monestir per dir-me que el meu germà gran, el Gabriel, estava molt greu per unes febres que l’havien deixat sense forces. Em demanava herbes remeieres que el poguessin guarir. Mentre el monjo apotecari feia la barreja adequada de plantes, la Maria va aprofitar per posar-me al dia de la trista situació dels manresans: feia set anys que el bisbe els va excomunicar per un afer amb uns terrenys per on havia de passar l’aigua que acabés amb els anys de sequera que portaven la fam i la misèria a la ciutat. Estaven desesperats, ja no sabien on recórrer. Ella, amb la seva devoció humil, em demanava que pregués pels meus conciutadans a la Moreneta. Però jo tenia una idea millor: la vaig acomiadar donant-li esperances de que potser la Verge faria un miracle i tot s’arreglaria.
Al vespre, quan tothom era a les cel·les, vaig sortir cap al camí de la Roca Esberlada i, amb un xiulet, vaig cridar els homenets platejats. Ens vam entendre ràpidament. Em devien més d’un favor, i no van dubtar a proporcionar-me el miracle que els manresans necessitaven.
L’endemà, cap a les dotze del migdia, va sortir de la roca una gran esfera de foc amb una cua de llum molt brillant, en direcció a l’església del Carme. Un cop dins el temple es va dividir en tres globus lluminosos que es van col·locar damunt l’altar central i els dos laterals. Al mateix temps, uns emissors de vibracions molt potents van fer que sonessin les campanes de totes les esglésies. Hi va haver un gran rebombori per tota la ciutat. La gent va sortir al carrer cridant “Miracle! Miracle!” i fent gatzara.
A casa seva, la Maria donava l’aigua d’herbes al Gabriel i li anava dient: “Ha estat la Moreneta, i tu et posaràs bo”.
La vella dels gats cercava nens perduts: el sac a l’espatlla, els ulls en una ratlla. S’aturava, recolzava la mà esquerra a la cintura, com una nansa a una carbassa, les cames obertes; els olorava de lluny, els trobava. Els comptava en veu baixa, movent els dits d’un en un. Sacsava el sargil d’on sortien crits dels menuts que no havien tornat d’hora a casa.
Després avançava carregada fins la cova. Llançava els petits al tancat, n’escollia un; el lligava i espellofava amb paciència, mentre els altres la miraven aterrits, l’ull al pany de la cel•la, esperant el dia en què també bullirien a l’olla.
La senyora Gertrudis tenia dos gats, un de molt vell que no s’acabava de morir mai, i un de jove i grassó, el Miki, que li tenia el cor robat. Tipa de veure aquell gatot mig pelat arrossegant-se per casa, va demanar al fill del veí si el podia portar al veterinari perquè el sacrifiqués, ja que ella no tenia valor per fer-ho. Li va donar una bona propina i un cistell per transportar-lo, dient que el trobaria al jardí i que no volia veure com se l’enduia. El Toni, que era el nom del nano, va sortir a fora i va ficar al cistell el primer gat que va trobar, que va resultar ser el Miki, el preferit de la Gertrudis…
Quan el noi va arribar a la consulta, el gat va saltar del cistell molt eixerit i content, i el veterinari va demanar: “Estàs segur que t’han dit que l’he de sacrificar?” El Toni va respondre: “Faci el que vulgui, jo ja l’he portat”, i va marxar molt satisfet amb els calerons a la butxaca. El veterinari va pensar que no mataria pas un gat tan sa i ben cuidat, així que va trucar a la senyora Filomena, que feia poc havia perdut el seu, i li va oferir el que s’havia salvat de la mort. Ella se’l va endur cap a casa molt contenta, i li va posar de nom “Pussy”.
Mentrestant, a cala Gertrudis passaven coses estranyes: quan va obrir la porta de la cuina perquè entrés el seu Miki, va veure el cadàver de l’altre gat, vell i sarnós, que havia mort de mort natural aquella tarda. Ho va trobar molt estrany, ja que creia que el noi del veí l’havia dut al veterinari, però va pensar que potser no ho havia fet perquè ja l’havia trobat mort quan va sortir a buscar-lo. S’anava fent tard i el Miki no entrava… La Gertrudis es va posar a cridar: “Miki, Miki, Miiiiki!”, i res. La pobra dona va tancar la porta de la cuina dient: “Se’n deu haver anat a fer de les seves”…
L’endemà al matí va preguntar al nano: “No has pas vist el meu gat? És aquell tan bufó, negre amb les potetes blanques. Si el trobes, oi que me’l portaràs?” El Toni va fer el despistat… Al migdia el Miki es vaig presentar com si res, a buscar el seu plat de tonyina, però la cosa es va complicar perquè la senyora Filomena, a l’altra punta del carrer, anava cridant “Pussy, Pussy, Puuussssy!” I ella també va suplicar al noi: “Si veus el meu gatet negre, amb les potes blanques, oi que me’l portaràs?”
Així que el Toni es passava les hores portant el gat d’una casa a l’altra, per fer contentes les dues dones, fins que se’n va cansar, però l’espavilat del Miki va continuar la doble vida pel seu compte, més tip i llustrós que mai.
Associació cultural d'escriptors
Laboratori de lletres.
Associació cultural d'escriptors
Associació cultural d'escriptors
TOTLLETRES 